Al 2009, amb motiu de la celebració del 225 aniversari, l’historiador Alexis Serrano del Centre d’Estudis Vilassarencs va escriure aquest article, que us volem compartir, per conèixer millor la història del naixement de Vilassar de Mar.

Conferència llegida per l’historiador Alexis Serrano Méndez amb motiu del 225 aniversari de la Reial Provisió de Carles III de Borbó per a la constitució del municipi de Vilassar de Mar. 19 de novembre de 2009.

Breu resum:

225 aniversari de la segregació municipal de Vilassar de Mar 1784-2009

El 19 de novembre de 1784 Carles III de la casa de Borbó accedí a les súpliques dels habitants del veïnat costaner de Vilassar i acordà que San Juan de Vilasá de Mar se erija Ayuntamiento formal con Bayle, Regidores, Diputados, ÿ sindicos, distinto, y separado de el de San Ginés de Vilasá con división, ÿ separación del termino…

Abans d’aquesta important data que avui celebrem amb molt de goig i festa grossa, el que avui coneixem com Vilassar de Mar formava part juntament amb l’actual terme de Vilassar de Dalt i el de Cabrils d’una vila molt àmplia geogràficament que tenia la seu del poder senyorial, del govern civil i l’administració religiosa centralitzat al veïnat de Sant Genís (actual Vilassar de Dalt), al palau del marqués, a la seu de la universitat –que era l’ajuntament– i a la parròquia.

L’important creixement de la població del nucli marítim, les incomoditats que es derivaven de tenir tots els serveis a gairebé cinc quilòmetres que s’havien de salvar per mitjà d’unes vies de comunicació molt diferents a les actuals i la llunyania dels vilassarencs de mar respecte a l’indret on es prenien totes les decisions importants de l’administració ja fos civil, ja fos religiosa, va motivar que la gent de mar poc a poc aspirés a ser mestressa de les seva pròpia evolució.

Així les coses, els vilassarencs de mar primer van construir la seva pròpia església l’any 1727 i anaren exigint a la prelatura una major capacitat d’autogestió respecte al rector de Sant Genís. Més tard semblantment com s’havia aconseguit amb la primera església que passà de ser un mer temple a ésser una vicaria perpètua el 1777 amb cementiri propi des de 1779 i acabar esdevenint una parròquia de ple dret, els vilassarencs van començar a caminar vers el seu propi autogovern.

Així fou com, per separat, pescadors i pagesos, van expressar els seus arguments per tal de sol·licitar al monarca la separació respecte a la vila mare el 9 de juny de 1782. Per mitjà de la figura del notari de Mataró Bonaventura Català i Mas els vilassarencs van unir les seves veus i van poder adreçar conjuntament la petició al rei.

Els vilassarencs de mar que havien fet la petició l’1 d’abril de 1783, finalment veieren satisfeta la seva súplica el 19 de novembre de 1784. Aquell dia reberen de part del monarca el permís per aconseguir la separació respecte a la vila matriu, poder atermenar el seu propi territori municipal i constituir el primer ajuntament de regidors que des d’aleshores havia de governar i dur a terme l’administració de tot allò que era de públic interès. A partir d’aquella data nasqué jurídicament el Vilassar de Mar com a poble independent respecte el nucli antic de Vilassar, corresponent actualment al poble que coneixem com Vilassar de Dalt que des d’aleshores prengués aquest distintiu geogràfic.

Malgrat algunes reticències i el recurs que presentaren els vilassarencs de dalt, en nom de la Reial Audiència l’escrivà Guerau de Cassany va vetllar per executar amb rectitud el manament del rei, nomenant Antoni Pou com a primer alcalde de Vilassar de Mar. És per això que avui celebrem aquesta efemèride. Aquesta festa és el record d’aquells vilassarencs que van lluitar molt per aconseguir la concessió per part del rei Carles III de Borbó de poder fitar els límits del que havia estat el veïnat de Mar de Vilassar i que des d’aleshores ençà hom anomenà Vilassar de Mar i la constitució del seu primer ajuntament, que separat del de Vilassar de Dalt, va els va permetre poder traçar les línies del seu propi futur, el nostre pressent i el d’aquells que a nosaltres ens succeiran.

Alexis Serrano

Centre d’Estudis Vilassarencs